Un no deixa de preguntar-se, a la vista de la situació actual, si estem dins d'un túnel o en un laberint. Per definició un túnel té un principi i un final i segons les marques del mur saps en cada moment si la sortida està a pocs metres o si encara hi ha recorregut llarg pendent. Però realment la situació sembla, ara per ara, més pròpia d'un laberint, perquè cada bona pista cap a la sortida es complica amb un gir nou, ara cap aquí (pujada d'impostos), ara cap allà (ajustaments dels drets socials), ara cap a l'altra banda (foment de l'emprenedoria). En fi que semblem més pilotes d'un joc de tenis (s'ha de contenir la despesa o s'ha de fomentar l'economia amb rebaixes a l'empresa) que veritables ciutadans amb drets i també amb deures. Fins i tot el temps atmosfèric es torna en contra nostra: fa uns dies estàvem pelats de fred i ara necessitem que plogui per evitar la sequera, encara que ja se sap que mai plou a gust de tothom. A més sembla que el termòmetre econòmic és tossut i simplement comprovant el nombre de locals comercials en venda o lloguer de qualsevol ciutat, la situació està realment sota zero.
I un no deixa de preguntar-se si realment la munió de locals, que abans estaven plens i que ara només acumulen pols i alguna carta perduda, es tenien que haver ocupat inicialment o era millor que estiguessin buits. I un en la seva petitesa, es pregunta si realment el que interessa és la quantitat o la qualitat del negoci o el que és el mateix, som conscients que si obrim una botigueta de queviures al costat d'una gran superfície comercial acabarem per menjar-nos les viandes perquè no podem competir ni en quantitat, ni en ajustament de costos, ni en res de res. Crec que errem quan ens deixem portar pel que està sota del conscient quan realment el que ho hauria de dirigir tot és el conscient.
I malgrat tot, tampoc tenim la culpa de tot per voler fer-nos camí en allò que pensen que coneixem o que pensem que dominem, perquè si volem córrer abans que algú ens indiqui com s'han de posar els peus per caminar segur que farem dues passes rectes però la tercera ja la mirarem des del terra dur i aspre de la desesperació. A més estem en un Món on el premi és arribar el primer, sigui com sigui, necessitem la informació instantània, ens connectem amb una línia de dades de la banda més ampla possible, volem el mòbil de darrera generació i quan se satura la informàtica (és curiós que diem molt sovint que s'ha caigut el servidor, encara que ben bé no tinc clar qui serveix a qui) ens trobem indefensos i ja no sabem que fer-ne. I llavors només hauríem de recordar que l'ésser humà triga no menys de 7 mesos a formar-se i que fins el primer any de vida, la nostra existència és fins i tot molt vulnerable.
Però no vull ser pessimista integral, crec que dels mals moments també s'aprèn (fins i tot més que dels bons) encara que sigui la forma de no tornar a caure en el mateix. Ens ensenya que som com som i no com ens agradaria ser i que cada dia l'afany de superació ens fa més perfectes perquè no ho som de mena. Així que Gent endavant!!! mirem el camí que tenim per córrer sense deixar de girar el cap de tant en tant per veure, el tros que ja hem fet i els entrebancs que hem superat.
Ànims!!!!!!!!!!!
